AQUELL 19 DE JULIOL DE 1936
AQUELL 19 DE JULIOL DE 1936
Aquell 19 de juliol de 1936, res feia pensar que arribés a passar el que va passar, ningú pensava que els tres anys que vindrien serien els més tràgics del segle XX. Tot i haver-hi tensions polítiques i sindicals, era inimaginable la tempesta bèl·lica que s’acostava i que tants bisbalencs ho pagarien amb les seves vides.
El país bullia, era una veritable olla a pressió, un batibull d’ideals, sovint antagònics, enfrontats els uns contra els altres on l’adversari era considerat com una plaga que calia exterminar. A la Bisbal de Falset no trigà més de tres dies que la tensió va arribar al seu punt àlgid; els desigs de venjança i set de sang també van arribar, i van arribar des de fora. Sortosament, l’encertada actuació del Comitè local va impedir que aquell nombrós grup de salvadors assassins que es va apoderar del poble, convertís aquell dia en un bany de sang, com va passar en altres pobles. Les tensions hi eren, però mai hi va haver sang pel mig, si hi va haver morts, va ser lluny, al front de guerra.
D’aquells tres anys de guerra, molts noms han quedat per a la història. Uns pel seu caire sinistre han deixat un molt mal record, altres, per la seva proverbial actuació en uns moments transcendentals, van evitar l’hecatombe i seria injust que quedessin per a sempre en el pou de l’oblit. El Delfí Macip Macip és un d’ells i, amb els seus encerts i els seus errors, com tots els humans, mereix, sense cap dubte, figurar en un lloc destacat de la història del poble.
- EL Delfí havia emigrat de jove a l’Argentina i residí uns anys a Buenos Aires. En temps de la República tornà i, al juliol de 1936 era Jutge de Pau que amb fermesa i valentia s’oposà i impedí qualsevol vessament de sang. Acabada la guerra s’exilià a Mèxic i al febrer 1941 amb l’ajuda del govern mexicà per mitjà del JARE (Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles) a ell i cinc refugiats més, se’ls va concedir un préstec reintegrable de 4.500 pesos a cadascun, amb els quals van posar en explotació la granja Josefina situada a Tlaquepaque (avui àrea urbana de Guadalajara). Més endavant va aconseguir muntar dues importants botigues anomenades “La Jalisciense” al centre de la ciutat de Guadalajara, es va casar ja gran, amb Guadalupe Topete i, allà mori. Mai més va tornar a la Bisbal.-
Instaurada la revolució, a La Bisbal de Falset van confluir tots els elements, factors i condicions per a què el poble derivés cap a la tragèdia, cap a un gran bany de sang: hi havia una llarga llista de persones per eliminar.
En esclatar la revolta el 18 de juliol era alcalde Josep Masip Masip de cal Portal, d’Unió Democràtica. Era un home avançat al seu temps, aleshores ja feien turisme cap a llocs llunyans i tenien un pis a l’eixample de Barcelona, on de tant en tant hi passaven uns dies o setmanes vivint l’ambient de la gran ciutat. En aquella casa, abans de casar-se, la meva mare hi havia treballat uns anys de minyona, un dels quals coincidí amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 on hi van estar dos o tres mesos. Ell i la resta de membres de l’Ajuntament van deixar el càrrec i el control del poble passa a mans del Comitè Antifeixista Local Provisional. Malgrat el seu aïllament i lluny d’arreu, el 22 de juliol de 1936, la tempesta revolucionària en resposta el cop feixista del dia 18, iniciada a Barcelona i altres ciutats catalanes el dia 19, també arribava al poble. A primeres hores de la tarda els escamots de la FAI van arribar en camions i el van ocupar, van fer lliurar les armes i es van reunir amb el Comitè Antifeixista Local que s’havia constituït provisionalment entre els diferents col·lectius d’esquerres (Esquerra Republicana, la UGT i la CNT que aleshores tenia 35 militants al poble )La reunió va ser llarga, d’extrema tensió, i en un acalorament de la discussió el Cap dels escamots situà el canó de la seva pistola al cap de Joan Masip Masip, (lo Joan de cal Sec) membre del Comitè i li digué:
-Ets un covard, poc em costaria prémer el gallet-
Al poble hi havia terror, hi havia una gran angoixa, les hores es feien interminables, però allí hi havia el Comitè que els impedia consumar la tragèdia. Els escamots se’n van haver d’anar i, per sort, aquell dia la sang no va córrer pels carrers de la Bisbal. Altres dies els escamots van tornar amb intencions assassines, però al poble hi havia en Delfí que sempre trobava la formula per a impedir-ho. Amb tot però, la situació era difícil, els aires revolucionaris contra el cop feixista dominaven la situació, arreu de Catalunya hi havia enfrontaments i les víctimes mortals s’anaven multiplicant, fins al punt que, el Departament de Governació obrí una col·lecta pública per auxiliar a les “Víctimes lleials a la República i a la Llibertat”. A la Bisbal la col·lecta l’obrí el Comitè Antifeixista Local amb una aportació de 100 pta. que es veieren incrementades amb 347,10 pta. d’aportacions populars. En aquells dies de revolució es van cremar els arxius municipals i parroquials, es van destrossar altars i imatges de l’església i cremar el seu mobiliari, però es va poder salvar el capellà, Mossèn Cornelio Monforte, gràcies a un passi fet pel Comitè on es va fer constar que era “faixer” i amb ell, després de moltes vicissituds recollides en el llibre. “Odissea” editat el 1979, tres mesos més tard va poder arribar a Vilafranca del Cid, el seu poble. Dos anys desprès el temple seria objectiu privilegiat per l'aviació franquista provocant grans destrosses.
No van córrer la mateixa sort els capellans fills del poble Mossèn Salvador Macip Sas, de cal Trucafort, assassinat a Lleida el 24 de Juliol per la columna Durruti i Mossèn Ramon Pardell Sentís, de Cal Pastoret, capellà del Masroig horriblement assassinat, cremat de viu en viu a la carretera de Falset a Reus al setembre. A l’octubre de 1936 la situació es va tranquil·litzar i s’establí un cert ordre quan, d’acord amb la nova llei de 9 d’octubre, es constituïren al llarg de tot el mes els Consells Municipals.
El dia 29 es va fer a la Bisbal i quedà constituït per 3 membres d’Esquerra Republicana, 3 de la CNT i 2 de la UGT. Joan Masip Masip (de cal Sec) de la UGT en sortí elegit alcalde.
La relativa tranquil·litat dels mesos següents, es va veure trencada pel gran ensurt del bombardeig de Flix i la seva zona industrial els dies 23 i 24 de febrer de 1937 per l’aviació franquista. A pocs Km. del poble, els 8 morts i els grans estralls que va causar, mostraven ja als bisbalencs, la cara més crua de la guerra.
El pitjor de la tempesta revolucionària havia passat sense cap víctima mortal al poble, per contra a la Palma d’Ebre, tocant a la Bisbal, 14 veïns van ser víctimes mortals de la repressió revolucionària, tràgicament compensada després, per les 16 víctimes mortals de la repressió franquista.
Amb l'arribada al poble de les tropes franquistes el 31 de desembre de 1938, Joan Masip Masip amb 55 anys, va ser detingut amb altres 17 veïns i, en consell de guerra de 22 d'agost de 1939, condemnat a 30 anys de presó a la Model de Barcelona. El 6 d’octubre de 1941 va sortir en presó atenuada al commutar-li la condemna a sis anys i un dia.