4 DE NOVEMBRE DE 2001

A l'agost de l'any 2000 arribava al poble des del Regne Unit la doctora Àngela Jackson. El seu treball d'investigació sobre les infermeres britàniques a la Guerra Civil espanyola l'havia portat a la Bisbal de Falset, a la Cova de Santa Llúcia i a l'hospital que allí s'hi va instal·lar els mesos de la Batalla de l'Ebre. Amb ella també va portar una petita placa amb una emotiva salutació al poble de la Bisbal de Falset signada per uns veterans brigadistes britànics combatents a la Batalla de l'Ebre.

A l'estiu del 2001 l'Àngela tornà i comunicà a l'Ajuntament la intenció dels brigadistes supervivents de tornar i retre homenatge als companys morts a la Batalla de l'Ebre, tants anys oblidats. Amb ella portà una impressionant col·lecció de fotografies de la Cova hospital que havia trobat a l'Imperial War Museum de Londres: els secrets de la Cova dels dies de la Batalla de l'Ebre es començaven a desvelar.

Dels contactes que seguiren els brigadistes amb l’Àngela Jackson se’n va fixar unes dates per la seva vinguda. Els primers dies de novembre van ser els escollits. És aleshores quan Lluís Masip Sans, Alcalde, em va demanar si volia col·laborar en l’organització dels actes del retorn dels brigadistes i, naturalment vaig dir-li que ho faria amb molt de gust. Les dates escollides van ser del 2 al 5 de novembre i els dies previs van ser d’un intens i desinteressat treball per una gran quantitat de persones joves i grans del poble.

El diumenge dia 4 era l’assenyalat per als actes centrals de l’homenatge al cementiri i a la Cova Hospital. Durant el dia es van fer excursions pels espais de la Batalla de l’Ebre i el dia abans ens vam aplegar tots en un sopar i una agradable i llarga vetllada. Jo vaig compartir taula amb el Dr. Reginal Saxton de 90 anys i la seva companya Rossalen Shmitt situats davant meu. Al costat dret, tan sols separat per Gerard Amorós, hi tenia a Sam Russell de 86 anys. Tots dos no podien amagar la seva emoció i satisfacció per haver tornat. Després de les corresponents presentacions vam entrar en una agradable conversa en què no hi van mancar les freqüents referències al seu treball a l’hospital de la Cova de Santa Llúcia. A ells els va sorprendre que jo hagués estat 16 anys alcalde, paraula que sempre van utilitzar després per dirigir-se a mi i, a mi, em va sorprendre la seva impressionant senzillesa i personalitat; era el primer cop que ens veiem i no vam parar de parlar; com si sempre ens haguéssim conegut. Del Dr. Saxton, malgrat els seus 90 anys, en vaig detectar la seva vitalitat i el seu gran sentit de l'humor, es notava a l’instant l’excepcional història que acumulava a les seves espatlles; als tres anys de tragèdies i atrocitats pels hospitals dels camps de batalla de la Guerra Civil Espanyola s’hi van afegir els 6 anys de la Segona Guerra Mundial en què fou condecorat pel mateix treball.

Sam Russell, home molt aplomat però de conversa fàcil, contà les seves vicissituds fins que va ser ferit al principi de la guerra i el seu treball desprès, al servei internacional de Radio Barcelona. L’agradable i interessant conversa s’allargà fins a la matinada. L’endemà era el dia assenyalat, s’havien de fer els últims preparatius i calia dormir una estona.

EL 4 de novembre el sol sortí amb força, el dia era esplèndid, primaveral; com si la climatologia volgués contribuir també al lluïment de l’emotiva jornada, ja que tan sols dos dies després la blancor immaculada i purificadora d’un mantell de neu, cobria les tombes i el terra del cementiri. Allí ja tot estava preparat, gent d'arreu anava arribant i tan sols un lleuger murmuri trencava el silenci d’aquell paisatge de boscos i oliveres presidit pel majestuós Montsant.

Aquell cementiri havia estat l’obra estel·lar de la República i venia a substituir al saturat i gairebé centenari situat a les parets del poble. Ningú dels forans sabia que s’havia construït pocs mesos abans de la Batalla de l’Ebre per acollir el son etern dels bisbalencs, però ningú tampoc imaginava que aquell petit cementiri seria el destí final de molts soldats vinguts d’arreu del mon.

En presència de nombrosos representants d’institucions, a les 11h. en punt Angela Jackson iniciava les cerimònies amb una breu presentació i, a continuació, l’Alcalde Lluís Masip Sans s’adreçà a tots amb aquestes paraules:

“En primer lloc l’Ajuntament i el poble de la Bisbal de Falset, volem donar-vos la benvinguda i expressar-vos la nostra satisfacció per la vostra presència avui aquí. Creiem que al cap de 63 anys, aquest, és un acte de justícia, un acte mitjançant el qual volem retre homenatge als soldats enterrats aquí, que tan sols son una petita part dels milers i milers que van deixar la vida als camps de batalla en plena joventut. Un bon grup són coneguts pels seus noms i cognoms, altres, dissortadament, tot i restar en l’anonimat, tenen darrere d’ells, igual que els primers, uns familiars i amics coneguts que tan sols ells saben el que ha estat viure sota el patiment i l’angoixa d’ignorar el seu destí. Els que ho vàreu viure i patir, sabeu de les conseqüències d’aquells fets, els que vam néixer poc després tan sols de pensar-ho ens provoca un gran esborronament, els més joves, tot i quedar-los molt llunyà, aquest acte pot servir-los de fil de connexió amb la història.

A tots els que vàreu ser protagonistes d’aquells tràgics fets, familiars i amics que vàreu perdre els vostres éssers estimats, alguns presents avui aquí, us trametem la nostra admiració, el nostre respecte i la nostra més gran estimació. Sapigueu que sempre trobaren en l’Ajuntament i el poble de la Bisbal de Falset tot el nostre ajut i el nostre suport.”

Sam Rusell, en nom dels brigadistes, expressà a continuació, la seva satisfacció d’haver pogut tornar, recordà a les Brigades Internacionals i la sintonia que havien mantingut amb el poble durant la guerra. En acabar, un fort aplaudiment rubricà el seu parlament; després, a poc a poc, mentre es tirava de la cortineta que cobria la placa, el brigadista Steve Fullerton diposità una corona de roselles, i tres nens que amb prou feines la podien moure, feien l’ofrena floral del poble. Un corprenedor silenci envaïa aleshores el cementiri, un silenci que parlava, mentre, lentament, les emocions que anaven sorgint, arribaven al seu punt àlgid quan, com un clam sortint de les entranyes d’aquella fossa, començà a sonar el violoncel de Pau Casals amb “El cant dels ocells”. És aleshores quan vaig notar un nus a la gola i unes llàgrimes començaren a brollar dels meus ulls. Eren llàgrimes per la història recuperada, tants anys oculta i recordada, ara, en el text de la placa:

Desprès del cementiri els actes es van traslladar a la Cova hospital; allí encara hi havia més gent, s’havia muntat una exposició de fotografies i hi havia nombrosos mitjans de comunicació. Tot seguit el Sr. Cèsar Puig Delegat de la Generalitat a Tarragona descobrí la placa d’homenatge i a continuació, l’Alcalde Lluís Masip Sans, en reconeixement i agraïment al seu treball, lliurava a Angela Jackson una petita placa de plata.

Nous parlaments seguiren després. El Dr. Reginal Saxton recordava aquells dies de treball a l’hospital i mostrava la distribució de tot, mentre, la figura aparentment feble i delicada de Penny Feiwel de 92 anys, contrastava amb la seva veu ferma i potent ressonat dins de la cova quan, finalitzant el seu discurs, digué amb contundència:

-...la llibertat no se’ns dóna sense una lluita prèvia-

Amb un brindis a la pau i una ballada de sardanes es van donar per acabats els actes d’homenatge i els brigadistes es delectaven amb una munió de joves que els havien envoltat, mentre, el Dr. Reginald Saxton, es retrobava amb alguns veïns que els havia curat les ferides. Una animada conversa s’establí entre tots; anècdotes, històries i vivències amagades i ignorades d’aquells tràgics dies sortien a la llum al cap de 63 anys i, enmig d’aquell caliu, el meu pensament viatjava cap al passat, passava per les dates més significatives i arribava al 1948 quan vaig estar per primer cop en aquella cova, i vaig saber que allí hi havia un hospital de guerra; una guerra que aleshores, jo encara no era conscient de la seva gran transcendència.

Els brigadistes i els seus acompanyants havien estat els convidats i havien tornat a la Cova i a l’Ebre. Al cap de 63 anys, el 4 de novembre de 2001 havien tornat a la nostra terra, havien tornat a la nostra vall, havien tornat al nostre petit paradís i havien anat fins al petit cementiri on companys seus del camp de batalla, s’hi aturaren a descansar per a sempre. Les seves vides foren segades prematurament i els seus cossos soterrats, però la seva història havia reeixit.

En el dinar que seguí després vaig tornar a compartir taula amb el Dr. Reginal Saxton i Rossalen Smit, la conversa s’allargà tota la tarda i quan ens vam aixecar de la taula era ja de nit. L’endemà dilluns se’n havien d’anar i jo no hi podria ser, havia de fer el pa i, al acomiadar-nos, vaig acabar amb un... A reveure! Ell es posà a riure, aixecà els braços i, situant les mans a l’alçada del cap, les anà desplaçant de d’alt a baix mostrant’me tot el seu cos i diguent-me :

“No ves ya como estoy”

El dimarts havien de tornar cap a Vancouver i, ni els seus 90 anys ni els 22 mil km de viatge, havien estat un obstacle per tornar, il·lusionats, al cap de 63 anys.