Inici > EL VETERÀ / EL VETERANO

EL VETERÀ / EL VETERANO

2014-03-15 09:42

Entre el conjunt d’activitats programades en el decurs de 7es Jornades de l’associació No Jubilem la Memòria celebrades a la Bisbal de Falset al novembre de 2009 hi figurava la visita de l’associació britànica “The International Brigade Memorial Trust” per a retre homenatge al personal mèdic i sanitari que va treballar a la Cova Hospital durant la Batalla de l’Ebre i la col·locació d’una placa n’havia de deixar constànc

ia.

El 7 de novembre era un dia ventós, rúfol i amb ruixats esporàdics, però el gran espai de la Cova hospital de Santa Llúcia oferia aixopluc més que suficient per al nombrós públic assistent. Des de l’associació “No Jubilem la Memòria” se’m va demanar si podíem trobar un veterà combaten de la Guerra Civil per a fer-ho i tot seguit vaig pensar en Remigio Perelló. Havia de ser la sorpresa per als visitants.

A les 12h. del mig dia s’iniciava l’acte amb puntualitat i l’Angela Jackson, presidenta de l’associació “No Jubilem la Memòria” donava la benvinguda als assistents i en feia la presentació. A continuació va parlar l’Alcalde Lluís Masip Sans, que junt amb la benvinguda, mostrà la seva satisfacció d’acollir, altre cop, un acte d’homenatge a les persones que allí hi van treballar i patir. En representació de la Generalitat de

Catalunya hi havia el senyor Joaquim Besora, Delegat del Memorial Democràtic a Tarragona que va centrar la seva intervenció en mostrar el reconeixement i admiració cap als homenatjats. Després seguí Mike Jones, fill del mític Jack Jones, del qual feu una remembrança destacant que el seu pare sempre li contava que, en aquella Cova el van salvar d’una mort segura i, gràcies a això, aquell dia podia ser ell allí. Arribava el moment de descobrir la placa que cobria la bandera republicana i el Remigio ja estava preparat; al poble tots el coneixíem, però els forans no, i calia fer-ne la presentació.

- Nascut el 18 de maig de 1917, Remigio Perelló Vilella és l’únic combatent de l’exercit republicà viu del poble que va fer tota la guerra fins a finals de 1938 quan va ser ferit. El 31 de desembre de 1938, el dia que van entrar els franquistes, es trobava al poble recuperant-se de les ferides, el van fer presoner i portat al camp de concentració. Fer-ne la presentació no va ser cap problema per a mi, a més de coneix-se’l de tota la vida el Remigio és una d’aquelles persones que sempre ho ha contat tot de la guerra i ha denunciat sense embuts el patiment i la injustícia a què es va veure sotmès i, per tant, el que jo anava explicant eren simplement relats seus, relats molt durs que colpien fortament l’audiència; es notava, es respirava mentre anava relatant el seu pas per terres de la Manxa, València i d’aquell terrible hivern al front de Terol en què, a més de les bales i les bombes, havien de fer front a la neu i el fred glacial amb temperatures de 18 o 20 graus sota zero. Els explicava que quan no hi havia combat l’única protecció que tenien per defensar-se del fred, eren els seus propis cossos, amuntegats els uns sobre els altres i tornant-se periòdicament, els de damunt amb els de sota. Que durant les hores de guàrdia no podia aturar-se i havia de saltar i picar de peus contínuament per evitar la congelació, i així ho aconsellava als seus companys que fessin el mateix. Els que per les seves forces no podien seguir, els veia caure i morien congelats.

Però pel Remigio l’horror d’aquell front encara no va ser el pitjor; el pitjor va venir després, al camp de concentració. Allí va aconseguir un molt bon “endoll”: el van posar a “professor de música”. Muntat d’alt d’una cadira havia d’ensenyar a cantar als seus companys presoners i als que anaven arribant; els havia d’ensenyar a cantar el “Cara al Sol” i “El Himno de la Legion” . Si els seus companys es negaven a cantar o no progressaven en l’aprenentatge, les fuetades eren per a tots però les més fortes per a ell, i així un dia darrera de l’altre. En qualsevol moment, sense cap motiu i per simple plaer, el botxí de torn ordenava a qualsevol dels seus companys treure’s la camisa i amb un bastó començar a pegar-li a l’esquena; un cop, un altre i un altre, amb tota la seva força i sense parar, fins que li brollaven veritables rierols de sang i, extenuat, queia al terra. Aleshores els cops eren al cap; un, dos, tres...fins què, vomitant sang, moria. Però la baixesa humana arribava al màxim quan els obligaven ser botxins dels seus propis companys.-

En acabar, el silenci es podia escoltar, vaig acompanyar al Remigio fins a la placa, tirà de la bandera republicana i la placa quedà al descobert; aleshores un fort i llarg aplaudiment esclatà. La cara del Remigio ho reflectia tot; entre sorprès, content i emocionat, donà les gràcies a tots mentre es veia envoltat per una allau de britànics i públic en general que el saludava, felicitava i fotografiava.

El Remigio se sentí molt honorat; no ho podia dissimular, mentre, la placa que havia descobert, mostrava gravada sota el text, la imatge de la infermera Patience Darton i una jove aprenent espanyola.

PD. Remigio Perelló Vilella va morir el dia 2 de juliol de 2014 als 97 anys d'edat

emg

El 7 de noviembre era un día ventoso, desapacible y con chubascos esporádicos, pero el gran espacio de la Cueva hospital de Santa Lucía ofrecía cobijo más que suficiente para el numeroso público asistente. Desde la asociación "No Jubilem la Memoria" se me pidió si podíamos encontrar un veterano combaten de la Guerra Civil para hacerlo y luego pensé en Remigio Perelló. Debía ser la sorpresa para los visitantes.

A las 12 h. del medio día se iniciaba el acto con puntualidad y Angela Jackson, presidenta de la asociación " No Jubilem la Memoria" daba la bienvenida a los asistentes y hacía la presentación. A continuación habló el Alcalde Luis Masip Sans, que junto con la bienvenida, mostró su satisfacción de acoger, de nuevo, un acto de homenaje a las personas que allí trabajaron y sufrieron. En representación de la Generalidad de Cataluña estaba el señor Joaquín Besora, Delegado del Memorial Democrático en Tarragona que centró su intervención en mostrar el reconocimiento y admiración hacia los homenajeados. Después siguió Mike Jones, hijo del mítico Jack Jones del cual hizo una remembranza, destacando que su padre siempre le contaba que, en aquella cueva le salvaron de una muerte segura y, gracias a ello, ese día podía estar él allí.

Llegaba el momento de descubrir la placa que cubría la bandera republicana y el Remigio ya estaba preparado; en el pueblo todos le conocíamos, pero los foráneos no, y había que hacer su presentación.

-Nacido el 18 de mayo de 1917, Remigio Perelló Vilella es el único combatiente del ejército republicano vivo del pueblo que hizo toda la guerra hasta finales de 1938 cuando fue herido. El 31 de diciembre de 1938, el día que entraron los franquistas, se encontraba en el pueblo recuperándose de las heridas, lo hicieron prisionero y llevado al campo de concentración. Hacer la presentación no fue ningún problema para mí , además de conocerle de toda la vida el Remigio es una de esas personas que siempre lo ha contado todo de la guerra y ha denunciado sin tapujos el sufrimiento y la injusticia a la que se vio sometido y , por tanto, lo que yo iba contando eran simplemente relatos suyos, relatos muy duros que impactaban fuertemente la audiencia; se notaba, se respiraba mientras iba relatando su paso por tierras de la Mancha , Valencia y de aquel terrible invierno en el frente de Teruel en el que, además de las balas y las bombas, habian de enfentarse a la nieve y el frío glacial con temperaturas de 18 o 20 grados bajo cero . Los explicaba que cuando no había combate la única protección que tenían para defenderse del frío, eran sus propios cuerpos, amontonados los unos sobre los otros y turnandose periódicamente, los de encima con los de abajo. Que durante las horas de guardia no podía detenerse y tenía que saltar y patalear continuamente para evitar la congelación, y así lo aconsejaba a sus compañeros que hicieran lo mismo. Los que por sus fuerzas no podían seguir, los veía caer y morían congelados.
Pero para el Remigio el horror de ese frente todavía no fue lo peor, el peor vino después, en el campo de concentración. Allí consiguió un muy buen " enchufe “: lo pusieron a " profesor de música”. Montado emcima de una silla debía enseñar a cantar a sus compañeros prisioneros y los que iban llegando, les debía enseñar a cantar el " Cara al Sol " y "El Himno de la Legión”. Si sus compañeros se negaban a cantar o no progresaban en el aprendizaje, los latigazos eran para todos pero las más fuertes para él, y así un día tras otro. En cualquier momento, sin ningún motivo y por simple placer, el verdugo de turno ordenaba a cualquiera de sus compañeros quitarse la camisa y con un bastón comenzar a pegarle en la espalda, un golpe, otro y otro, con toda su fuerza y sin parar, hasta que le brotaban verdaderos arroyos de sangre y, extenuado, caía al suelo. Entonces los golpes eran en la cabeza, un, dos, tres... hasta que, vomitando sangre, moría. Pero la bajeza humana llegaba al máximo cuando los obligaban ser verdugos de sus propios compañeros.

Al terminar, el silencio se podía escuchar, acompañé al Remigio hasta la placa, tiró de la bandera republicana y la placa quedó al descubierto; entonces un fuerte y largo aplauso estalló. La cara del Remigio lo reflejaba todo; entre sorprendido, contento y emocionado, dio las gracias a todos mientras se veía rodeado por una avalancha de británicos y público en general que lo saludaba, felicitaba y fotografiaba.

El Remigio se sintió muy honrado, no lo podía disimular, mientras, la placa que había descubierto, mostraba grabada bajo el texto, la imagen de la enfermera Patience Darton y una joven aprendiz española .

PD. Remigio Perelló Vilella murió el dia 2 de julio de 2014 a los 97 años de edad.

emg