RECORDS D’UN QUATRE D’AGOST 1938-2018

   Sempre recordaré el que el meu pare, el Sisco de cal Farré, m’explicava d’aquell dia que va viure en primera persona quan tenia 16 anys. Aquell 4 d’agost de 1938, ell i el seu pare, el Benjamí, de bon matí van anar a l’hort que en deien “d’allà dalt” a l’altre costat de riu, entre el pontet i la Carrerada. Aquell dia tocava sembrar els fesols pel consum de casa com es feia cada estiu. Cap a les 9 del matí van veure passar avions com molts altres dies, eren tres , eren italians de l’Aviazione Legionaria, poc podien pensar que aquell dia tenien una missió més propera, deixarien anar la seva càrrega de bombes sobre la Bisbal, aproximadament una seixantena de projectils segons van comptar després la gent del poble a la vista dels cràters i destrucció d’edificis que van ocasionar al nucli i als voltants.

En sentir un esclafit molt fort ja es van imaginar el que havia succeït. El meu pare va arrencar a córrer per veure que havia passat, va travessar el riu per la palanca i va arribar fins el camp de futbol on malgrat el núvol de pols que s’aixecava del poble va poder veure que casa seva semblava sencera, cosa que va fer saber al seu pare tot cridant. Seguidament i depresa van enfilar el camí cap al poble i passant pel carrer tot ple de pols, els fils de la llum per terra, els gossos desorientats i espantats, van veure que a casa seva les bombes no havien causat cap destrossa però si que van trobar a la seva germana, la Trini de 8 anys, ferida a la cama per un tros de metralla que li havia fet un tall mentre jugava al terrat. Tot corrent el meu padrí Benjamí la va agafar i la va portar fins la cova de Sta. Llúcia on feia uns dies s’hi havia instal·lat un hospital de campanya i on per sort la van poder curar.

No crec que m’equivoqui gaire en pensar que la Trini, a hores d’ara deu ser de les últimes sinó la última persona amb vida que va ser atesa en aqueix hospital militar.

Sempre em deia també el meu pare que malgrat les morts i la destrucció que va ocasionar el bombardeig, d’haver-se produït un dia o uns dies abans, aquest hauria provocat una gran mortaldat ja que el poble estava ple de soldats per tot arreu i que el dia 4 la majoria ja havien marxat cap a l’Ebre. Una altra cosa que també va ajudar va ser que moltes de les de bombes que van caure al poble ho feren a l'església i a la societat, llocs on per sort no hi havia població civil.

Josep Masip Ardèvol, de cal Farré.

Agost de 2018.

FRACMENTS DE BOMBES CAIGUDES SOBRE EL POBLE