SEGUINT LA 60 DIVISIÓ REPUBLICANA (2)
2020-06-15 11:33
El retorn als escenaris de la batalla de la Segarra
Els primers anys de la postguerra van ser durs i tràgics, especialment els anys quaranta. Acabada la Segona Guerra Mundial Franco no va decretar el final de l’estat de guerra fins al 7 d’abril de 1948, es a dir tres anys més tard. En mig d’una fèrria dictadura el país a poc a poc s’anava refent del daltabaix de la guerra i amb la mort de Franco l’any 1975, s’obrí tímidament la porta a la transició democràtica, les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i finalment als “Pactos de la Moncloa” del 25 d’octubre del mateix any.
Més de trenta anys després, el 19 de març de 2008, és el dia de Sant Josep i a la Bisbal de Falset és festa local. Miquel Sas Masip havia tornat a casa des de l’hospital de Mora d’Ebre després d’una intervenció quirúrgica. En tant que veí molt proper i amic, vaig anar a fer-li una visita. Eren al voltant de les 12 del mati, estava en companyia de la seva muller, Rosa, i el seu aspecte era força saludable. En un moment de la conversa, iniciada ja feia una bona estona, va citar al seu pare desaparegut durant la Guerra Civil, al gener de 1939. Al moment, l’expressió del seu rostre derivà cap a l’emoció i unes llàgrimes començaren a brollar dels seus ulls.
- No m’equivocava, havien passat 69 anys i el record de la desaparició del seu pare pesava com el primer dia. Fins feia ben poc, jo tan sols sabia que havia desaparegut a la guerra, cap més detall; parlar-ne al poble com tantes altres coses de la guerra era tabú. De feia uns quants anys m’intrigava la sort d’aquestes persones donat que al cementiri del poble hi ha enterrats molts soldats que van morir a la Batalla de l’Ebre, la majoria estan registrats amb nom i cognom. De ben segur que les seves famílies els van buscar i no els van trobar, com es demostra en els pocs que s’han anat localitzant. -
Al Miquel ja feia temps que volia dir-li de la possibilitat d’intentar una nova recerca del seu pare, però dubtava com s’ho prendria, tenia por de no obrir ferides possiblement ja tancades, no sabia com dir-li.-
En aquell instant, vista la reacció, vaig creure que era el moment oportú, es produí uns segons de silenci i vaig dir-li:
Miquel, vols que intentem quelcom ? Vols tornar ha intentar la recerca del teu pare ?
Aleshores, l’expressió del seu rostre passà d’emoció i llàgrimes, a il·lusió i alegria, i contestà:
Sí! ... Sí home...Sí!
I, en aquell moment, jo em senti força alleujat.
La recerca del seu pare tornava, l’avi i la seva mare ho van intentar desesperadament sense èxit feia 69 anys.
El 18 de juny de 2009 era un dia clar, feia 15 mesos ja que havíem iniciat el procés de recerca de Josep Mª Sas. Després de completar el trencaclosques de noms i llocs que havíem anat recopilant, teníem informació suficient sobre per on havien transcorregut els últims dies de la seva vida, per la qual cosa, a primera hora del matí, el Miquel, amb el seu fill Josep Mª que conduïa el cotxe, i jo, ens disposàvem a fer un recorregut per la zona. Desprès de passar per Lleida arribàvem a Tàrrega al voltant de les 9 del mati, vam esmorzar en un bar del centre de la ciutat i després de recollir el Domingo Salcenc, un cosi de la nora del Miquel coneixedor del territori, vam seguir en direcció a Cervera. Passada aquesta ciutat, en pocs km ens situàvem ja en territori de la ruta que havia seguit la 60 Divisió, vam deixar de moment Tarroja de Segarra i, seguin la mateixa carretera, ens vam dirigir cap a l’encreuament de El Llor, junt a Castellmeià; eren dos quarts d’onze del matí quan arribàvem al lloc clau i ens hi vam aturar; segons referències dels companys allí els van sorprendre els franquistes. Entre els trets i el desordre conseqüent, van perdre contacte amb el Josep Mª i altres companys i els van fer presoners. L’anomenat desguàs de carretera -l’alcantarilla com deien ells- el teníem allí mateix, no n’hi ha d’altre en bastants Km a l’entorn. En la precipitada fugida alguns soldats s’hi van introduir temporalment, el Josep Mª seria un d’ells segons els companys fets presoners. Trepitjàvem ja els camps on el 17 de gener de 1939 s’havia produït la batalla, la desfeta de la 60 Divisió. Mentre contemplava aquell paisatge, una estranya i extraordinària força m’atreia, com si quelcom meu s’hagués quedat en aquell escenari, que em reclamava i transportava 70 anys enrere. Al introduir-nos en l’ample desguàs de sota la carretera, notava una buidor interna i una certa debilitat a les cames; sens dubte com a conseqüència de l’emoció que sentia.
Allí mateix teníem El Llor, un petit poblet de poc més de 60 habitants a tan sols 1 km de l’encreuament, i cap allí vam anar. Els carrers estaven deserts, sense trobar ningú a qui preguntar per l’Ajuntament. Al arribar davant de la petita església, vam veure que estava la porta oberta i vam entrar; dues senyores grans estaven fent neteja, els vam donar el bon dia i vam preguntar-los on es trobava l’Ajuntament. Molt amablement ens van dir que les oficines eren a Torrefeta, la capital del municipi anomenat Torrefeta i Florejacs; en total 638 habitants distribuïts en 15 petits poblets i nuclis. Un cop a Torrefeta vam anar a consultar el Registre Civil de defuncions; molt ben atesos per les dues joves funcionaries, vam comprovar que entre els soldats morts registrats no hi havia el nom de Josep Mª Sas. Quan ja ens acomiadàvem els vam dir que anàvem cap a Tarroja de Segarra pel mateix motiu i, aleshores, ens van advertir que no hi trobaríem ningú fins a la tarda ja que elles mateixes estarien allí.
Deixant doncs per la tarda Tarroja de Segarra ens vam dirigir aleshores cap a Sant Ramon -La Manresana fins a l’any 1940 – distant uns 10 km. Un cop vam arribar l’Ajuntament estava tancat, ens van dir que no obrien fins a la tarda i aleshores vam emprendre el retorn cap a Cervera.
Ja a Cervera, vam entrar un moment a l’Arxiu Comarcal per a veure si estava allí Jordi Oliva, historiador molt coneixedor de la Guerra Civil i les fosses comunes a la zona i deixeble de Josep Benet; en el procés de recerca ens havia facilitat valuosa informació, mantenia contacte amb ell per Internet i volíem saludar-lo personalment, però al no trobar-lo ens vam dirigir cap al Jutjat de 1ª Instància.
Quan portàvem una estona d’espera ens van fer passar, ens vam presentar i els vam dir el motiu que ens portava fins allí: la desaparició del pare del Miquel, l’any 1939. Des del primer moment les atencions van ser moltes, el Miquel va anant explicant el seu cas, els vam donar tota la informació que teníem i les dades que ens van demanar. En acabar, ens van dir que a partir d’aleshores farien tot el que estava al seu abast per intentar resoldre el cas i ens tindrien al corrent de tot. Havíem passat dues hores allí i quan vam sortir era hora d’anar a dinar; per la tarda completaríem el recorregut.
Ja per la tarda i molt ben atesos als respectius Ajuntaments, ni al Registre Civil de Tarroja de Segarra ni al de Sant Ramon, vam trobar el nom de Josep Mª Sas entre les llistes dels soldats morts registrats. Ens quedava pel final la visita a Pujalt, l’últim de la ruta prevista ja dintre de l’Alta Anoia, i cap allí vam anar no sabedors encara del que ens esperava.
En trajecte ascendent cap a Pujalt el paisatge anava canviant, els conreus majoritaris de cereals donen pas a extenses i denses boscúries. En arribar vam preguntar pel senyor Alcalde i ens van dir que vivia a Conill, un dels nuclis que formen el municipi de Pujalt; i cap allí vam anar i allí el vam trobar. El senyor Antoni de Solà i Pereta, molt amablement ens va rebre a casa seva, ens oferí un refresc i nosaltres li vam exposar el motiu que ens havia portat fins allí. Gran coneixedor del tema de la Guerra Civil a la zona, en la llarga estona de conversa, molt interessant en tot moment, ens informà sobre els últims dies de combat a la zona, fins què arribà un moment que, un tant dubitatiu digué:
“Hi ha un cas que va passar aquí a la vora, és molt dur. No sé si els ho hauria de contar”
Nosaltres vam quedar un tant sorpresos, no hi havia dubtes que el senyor Antoni havia detectat moltes coincidències amb el que nosaltres li havíem explicat i, després d’encoratjar-lo a continuar, seguí endavant:
Va passar aquí tocant, a les parets de El Portell, era cap al vespre-nit del dia 19 de gener de 1939. Quatre soldats republicans de la Província de Tarragona mig perduts i desarmats van ser capturats per un escamot de l’exèrcit franquista i el seu cap ordena la seva execució immediata, vist això un dels soldats republicans es pot escapolir i els altres tres són fulminantment executats. Després obliguen a uns pagesos grans a cavar una fossa i enterrar-los. Pocs anys després, sobre aquella fossa s’hi va fer un edifici. A sota, hi descansen tres soldats de la 60 Divisió, del XVIII Cos d'exèrcit republicà, de les comarques de Tarragona, vilment assassinats.
Mentre escoltàvem el relat de la tràgica història, un gran trasbals ens envaïa, tots tres ho reconeixíem després; a la veu del Sr. Alcalde, s’hi afegien les inevitables imatges d’aquella horrorosa escena projectant-se sobre la nostra ment. Era el final de la tarda quan deixàvem la casa del Sr. Alcalde i decidíem emprendre el camí de retorn, amb la intenció de passar abans pel cementiri de Cervera. Allí volíem visitar la fossa comuna on hi ha enterrats centenars de soldats republicans, entre els quals, a la fila 11 nº 2 n'hi figura un de no identificat que mori a l’hospital situat a la Universitat de Cervera el 25 de gener de 1939, ja en poder dels franquistes. La certificació de la seva mort, facilitada pel Jutjat de Cervera, la va fer el capità metge J. Pereda i sembla ser que el ferit va estar uns dies inconscient i agonitzant abans de morir; el cementiri però, ja estava tancat.
En la fossa del cementiri de Cervera havíem dipositat en principi les nostres esperances quan vam sortir del poble a primera hora del mati i, encara que res assegurava que el soldat enterrat allí fos Josep Mª Sas, tan sols de pensar que podia ser-ho, ens movia el desig de situar-nos davant d'aquella gran tomba i, en silenci, recordar-lo i alhora retre homenatge als allí soterrats. Un silenci sepulcral ens acompanyà la resta del viatge de retorn i durant uns dies el Miquel va quedar enfonsat: la història de El Portell no s’apartava de la nostra ment.
Després de setanta anys, havíem recorregut els pobles, camps, paisatges, camins i carreteres per on van transcórrer els últims dies de vida de Josep Mª Sas Masip i els seus companys, amb l'esperança d'aconseguir quelcom que ens portés cap al seu retrobament.
Buscant, buscant per la zona, s’han anat afegint coincidències en el cas de Josep Mª Sas i els seus companys, que avalen la possibilitat que el final del seu tràgic trajecte sigui a les parets de El Portell. Per aquells dies, superades i aniquilades les línies republicanes, grups retardats de soldats franquistes es van dedicar a netejar el territori amb total llibertat d’acció. Així ho manifestava un pastor que va coincidir amb ells i el cap del grup va dir als seus subordinats:
“Vamos chicos, a ver si matamos unos quantos rojillos más”
El 17 de gener de 1939, el que és conegut com el de la batalla de la Segarra, milers de soldats republicans van quedar per aquells camps; els que no van morir van ser fets presoners, més de sis mil d’aquests van passar fins al 26 de gener pel centre de classificació situat a la universitat de Cervera, uns quants milers més els van portar a un cine de Balaguer on també eren classificats i portats a diferents camps de concentració i, els pocs que van quedar de la 60 Divisió van continuar en reculada fins a la frontera o divagant, perduts i desarmats per aquells camps. Avel·lí Artís Gener (Tisner) a “Viure i veure” descriu així la situació en aquest lloc:
-..aquí el front estava totalment trencat i la situació era caòtica. Si esperàvem els nacionals pel sud ens sortien pel nord, si els esperàvem per ponent ens sortien per llevant”
I comenta amb tristesa, la gran quantitat de companys morts i ferits que deixaven en la reculada.
Tres de la província Tarragona, van ser els soldats republicans executats a El Portell aquell vespre-nit del dia 19 de gener de 1939. Josep Mª Sas Masip, de la Bisbal de Falset, Joaquim Alberich Escolà, de la Palma d’Ebre i un amic de Flix que citava a les cartes, havien anat junts des d’Arbeca. Tots tres havien fet amistat, tots tres també eren de la província de Tarragona, tots tres també van desaparèixer el dia 19 al vespre al mateix lloc, però cap d’ells figura entre els centenars de morts de les llistes dels registres civils de la zona enterrats als cementiris i, de cap d’ells, se n'ha sabut res més. Les seves vides foren segades prematurament i els seus cossos soterrats. Les grans injustícies i l’odi visceral engendrat van fer inevitable aquella tràgica guerra, l’ombra de la qual encara ens abasta.
Miquel Sas Masip morí el 4 d’abril de 2013 als 80 anys, víctima d’una rapida i fatal malaltia. Volia tornar allí, però dubtava i no s’atrevia, l’horroritzava tot allò viscut aquell 18 de juny de 2009. Amb resultat negatiu, el 15 d’octubre del mateix any, el seu fill Josep Maria, rebia l’informe final a tot l’expedient de recerca que, paral·lelament, havíem iniciat mitjançant el Memorial Democràtic de la Generalitat
Quan al 2008 reiniciàvem la recerca del les restes del seu pare, poc imaginava que el seu gran drama i el de la seva família el viuria al cap de més de setanta anys, amb tanta intensitat i realisme com per marcar la resta de la meva vida. El va buscar sempre i no oblidà mai aquell verset que li va dedicar en una de les cartes:
A Arbeca es troba el teu pare
per un guerra cruel
Tu no ploris. Riu i canta!
D’Arbeca ton pare et sent.
Durant cinc anys, al seu costat n’he estat també protagonista. Al seu costat he conegut al seu pare i al seu costat he conegut la seva tragèdia. A la comarca de la Segarra es consumà la tragèdia, i d’acord al que ens contà el senyor Alcalde de Pujalt, El Portell en podia ser l’escenari final; el cúmul de coincidències així ho fan pensar, però la resposta a si eren o no eren ells, està en la fossa que quedà sota aquell edifici.
Tot allò va ser per a mi com un veritable “Bateig de guerra” i tanmateix com deia el Miquel, des d’aleshores, girar la mirada i la ment cap aquelles terres i pobles, és com reviure setanta-cinc anys enrere, és com caminar al seu costat i amb els seus companys fins al final; fins aquella immensa tomba on el seu cos descansa: al cor de Catalunya que tant estimava”.