ELEGIES DE L'EBRE
Hauria volgut tornar a veure el paisatge que envolta el petit cementiri i la pau que vetlla el repòs dels dissortats soldats que hi acull, vaig quedar molt impressionat quan vàrem venir per primera vegada i vostè ens va mostrar de quina manera han honorat a La Bisbal als que passaren per la Cova de Santa Llúcia i als que s'hi quedaren per sempre més, i de quina manera la seva eficient tasca d'identificació ens ha permès de retrobar i deslliurar de l'oblit a l'oncle Ramon; aquella vegada ens acompanyà el meu sogre, germà del Ramon, testimoni de les angoixes dels seus pares per saber on reposava el fill, per desgràcia també el meu sogre és mort però m'atreviria a dir que per a ell va ser un gran repòs poder trobar finalment el seu germà, per tot plegat l'hi vull donar les gràcies més sentides.
La meva dona m'ha passat la adreça de la pàgina que tenen a internet, l'he visitada i m'ha agradat veure que entre totes les notícies i temes que s'hi toquen hi ha un apartat de poesia, segurament que la Batalla de l'Ebre ha inspirat centenars, potser milers de poemes, l'èpica de la lluita i el sacrifici son camp abonat per a manifestar els sentiments més humans.
El cas és que en la primera visita que vàrem fer i que li he esmentat abans, en vaig sortir "tocat" per la quantitat de sofriment que hi ha reflectit a la Cova de Santa Llúcia, que al cap i a la fi va ser el broc del embut en què s'hi abocava la sang de la batalla. Tant "tocat" que em vaig posar a escriure uns poemes (cosa que faig a un nivell molt modest, de tant en tant, i per a consum propi) basats també en les cartes del front que la meva dona conserva del seu oncle, i la lectura de diferents llibres i escrits d'antics combatents, i me'n va sortir un conjunt poètic que he anomenat "Elegies de L'Ebre", repeteixo, no tenen probablement cap valor literari però són una mostra, una més, del que encara fa aflorar en els sentiments, la Batalla de L'Ebre. M'he decidit a envia'ls-hi per si li semblen interessants i en vol fer-ne l'ús que cregui convenient, només son el fruit d'una visita a la Bisbal de Falset
Contrast (en un país tan petit )
De la verdor molsosa del Ter
a l'abundosa sanguina de l’Ebre.
De l’ordenada placidesa de la Colònia
a l’excitació agemolida de les trinxeres.
De la fresa rítmica dels telers
a la matraca punyent dels canons.
De les humides nits de la Plana
als estels rutilants de Gandesa.
De les cartes besades i enviades
a les cartes rebudes i olorades.
De la sang ardent de la vida
al glaç encartonat de la mort.
De la amorosa llar de Borgonyà
al cementiri ocult de La Bisbal.
De la Mare a dins del cor
a la Pàtria al damunt del pit.
Cova de Santa Llúcia (La Bisbal de Falset)
A Ramon Vinyeta
Aquell vespre xardorós de juliol
et besà la foscor en el rostre, mentre
s’estroncava el somni que duia el teu nom.
Portaves la cornada d’Espanya al ventre,
i a la sang un eixam d’estels,
fugint com la teva vida.
(En la maternal cova hi quedà el gatge
de tant colossal combat )
Fores, el regal d’una nissaga,
una esca del robust tronc,
d’un antic arbre arrelat vora el Ter.
La seva llavor,
s’escampà pel País com mai.
Angunia
(a Josep Vinyeta i Carme Solé)
Oh, quina angunia em fa
pensar en els dies d’incertesa,
quan deixaren d’arribar les cartes.
Les hores s’esquinçaven al portal,
i els jorns, naixien i morien
prenyats d’un dol intuït.
I que podia fer, un pare, confús i atribolat,
per contenir les llàgrimes d’una mare,
i no deixar pas a l’evidència de la mort.
Tanmateix, sobrevisqueren
sense saber a on dipositar un Parenostre,
ni quina terra vetllava el somni del fill.
Sobrevisqueren , si, però...
amb quina angunia i amb quina por,
a la negra i vasta nit que començava.
Biberons de Sang
(a la lleva del biberó)
Biberons de sang.
Era això el que volíeu,
grans mascles salvadors
de Pàtries incorruptes?
Era això?,
No us fa vergonya,
servir-vos del valor mes tendre
per mantenir la vostra arrogància
i el fatu de la vostra casta ?
Biberons de sang.
Omplerts, una i altra vegada,
milers de vegades!!
per saciar als assedegats llops,
que menen el ramat al balç
i desprès, es llepen les satisfetes genives.
De qui serà la victòria sinó de la Mort.
La llarga nit ( epíleg )
Passàrem,
d’una nit a una altra nit,
Sense sortir el sol,
per no mirar-nos a la cara,
on les llàgrimes
cercaven reguerots antics.
Sense sortir el sol,
perquè no es veiés el crim,
ni els ulls dels assassins
als clatells assassinats.
Sense sortir el sol,
per no veure la injustícia,
i la manca de pietat,
de la nova brutalitat.
Sense sortir el sol,
per no sentir la vergonya,
d’il·luminar tanta fam,
tanta misèria i tanta por.
I no!! no sortí el sol,
i la vida, es tornà fosca,
o potser grisa? no ho se!!
perquè jo, tampoc m’hi veia.
No sortí el sol i passàrem,
d’una nit, a una altra nit
Brigades Internacionals
Què hi heu vingut a fer
al país on la mort es diversió.
Quin esglai us ha asclat el cor
per deixar-ho tot i amb el pit obert
oferir-vos al exercit dels esclaus.
Bella generositat la vostra,
ensems, heu volgut fer aquest camí
amb nosaltres, per si defallíem, per
si perdíem, sabent, que si era així,
era tot el mon el qui perdria.
I vàrem perdre, només
nosaltres i vosaltres.
Però la vostra generositat : Invicta!!
Visita al Cementiri de La Bisbal de Falset
“Ullprès i encisat no -non, Lo xic cada nit s’adorm.”
Anònim
En un racó de la clasta
la terra hi reposa.
Els ocells fendre’n l’aire i la lluna,
hi ha deixat una cançó de bressol,
tant innecessària com inútil.
Ofèn el silenci, i jo,
porto una almosta de poesia
a les meves mans, per sembrar
en aquest terral tant ric.
La Mort, que a voltes allibera,
aquí esdevé escarcellera implacable
de tantes il·lusions immolades.
Com la meva fe , ja sota terrada.
Ràbia
No m’escau pas de plorar,
només la ràbia em sobrevé
quan veig tantes mans que s’ajoquen
al cistell de les vides joves.
Aquí hi sacrifico mil somnis...
allí deu mil pensaments...
allà hi moren cent mil il·lusions.
Oh !! El terrible joc del destí,
en mans de l’urc dels homes.
Mai més sisplau !!,
la sang escampada per adob
què quan la mort vessa
se l’hi perd el respecte.
Coplas de la Luna y el Ebro
La noche levanta el vuelo,
tiene miedo de la madrugada,
se han abierto las navajas,
y el Ebro, hierve de sangre.
Cara a cara las dos Españas,
la luna guarda dos sueños,
dos orillas que se hieren,
y el Ebro, muere de pena.
Llévate al niño en tus aguas,
que ya duermen sus mejillas,
sus lagrimas surcan el cielo ,
del Ebro que huele a muerte.
Al mar escupe la sangre
Rubies en la playa roja
al mar que será la tumba
y el Ebro la mortaja.
La lleva del sac
Vosaltres ho sabíeu,
anàveu a la fi, ho sabíeu prou bé,
i en mig de tants infants
que volíeu resguardar,
com qui protegeix els fills
que vàreu deixar a casa.
El vostre cos encara vibrava,
la vostra ment ja tenia el pòsit
del vi vell, el mes bo.
La vostra llar, amenaçada
pel llop la fura i el corb,
per l’àliga del jou i les fletxes,
i els mercenaris del Profeta,
i potser també, per la falç i la rosa negra.
La vostra llar esbalçada
per tant poc
Serra de Pandols
Perquè defenseu les pedres
tant a prop com sou del cel,
llenceu-les damunt dels gossos
amb la ràbia desfermada.
Que no puguin mai esbullar
les tombes dels elegits
ni plantar les banderes velles
al damunt de cap erola.
Serra de Pandols,
mort amb gust de farigola,
als llavis dels combatents
sacrificats.
Barcelona
( a la caiguda de Barcelona)
Barcelona, mira al mar,
Vaixells de la calavera s’acosten.
les tíbies son els canons,
escupen la mort a trossets.
Barcelona , mira al cel,
Negres ocells imperials,
covards entre tots els covards,
com Deus, sortegen la mort.
Barcelona, mira a ponent,
Ja es veuen els estendards
de la venjança i la supèrbia,
desfilada de dalles mortals.
Barcelona, mira al nord,
i no esperis massa consol,
potser un cert temps de treva,
que la mort, ara va cap a Europa.
Barcelona,
©Joan González i Aragonès 2014