SIS POESIES DE GUERRA
“PER QUÈ HO HAS FET ”
“Per què ho has fet” és un conjunt de preguntes a les quals intento trobar respostes sobre uns fets ocorreguts fa més de 70 anys. Voler culpar ara als seus protagonistes seria absurd: no podem tenir prou elements de judici sense situar-nos en la seva pròpia ment, en la seva pròpia pell. Molts van fer el que van fer, perquè creien cegament que ho havien de fer i, enmig d’aquella tempesta, unes ments perverses i assassines, s’aprofitaven d’altres humils i senzilles i les empenyien cap a l’abisme.
Per què ? Hi ha resposta tants anys després
Per què ho has fet?
Per posar ordre?
Per clamar llibertat?
Per desig de justícia?
Per què ho has fet?
Per sentir-te humiliat?
Pel treballador que t’exigeix?
Per l’ amo que t’explota?
Per què ho has fet?
Per la teva riquesa?
Per la teva misèria?
Per l’amic que t’ha traït?
Per què ho has fet?
Per un Déu o una religió?
Per uns ideals o una bandera?
Per una venjança?
Per què ho has fet?
Per uns galons?
Per proclamar victòria?
Per sotmetre i humiliar una terra?
Per què ho has fet?
Per què tant de dolor?
Per què tanta tragèdia?
Per què, per què, per què?
...Per què aquella guerra?
"EL MONSTRE”
El Monstre” (la guerra), ens situa a la Bisbal de Falset l’estiu de 1938 durant la Batalla de l’Ebre i les setmanes prèvies de preparació. Són els mesos on la guerra es pateix amb tota la seva cruesa, el poble viu la més gran tragèdia del segle XX i, tocant allí, a la Cova Hospital de Santa Llúcia, es lliura la gran batalla per la vida.
La Bisbal de Falset, estiu de 1938
Era temps de segar i batre,
temps de sembrar fesols i arrencar patates.
A la vora d’un petit riu, que fins al gran arriba,
tot havia de canviar, tot havia de canviar,
però ningú sabia el que passaria.
Tancs i canons s’hi van concentrar,
molts avions passaven,
de camions centenars en van arribar
i els soldats i militars per milers es comptaven.
Uns lluïen orgullosos els seus galons,
altres, pels seus ideals cantaven,
la por amagaven uns
i la valentia els altres mostraven.
D’arreu en van arribar:
d’Europa, d’Àsia, d’Àfrica, d’Amèrica, d’Oceania,...
però de Catalunya eren la majoria.
Esports, balls, festes, disbauxa, alegria,...
de tot aquells dies hi havia!
però ningú volia pensar,
ningú volia pensar que tot allò acabaria.
Un hospital a una gran cova s’instal·là.
Santa Llúcia s’anomena.
Milers de soldats cap al gran riu van anar
i al gran riu, el monstre els esperava.
Ja tot estava preparat, tot estava
preparat per a la gran batalla.
Aquell 25 de juliol el monstre despertà,
despertà de matinada,
la gran batalla començà
i al gran monstre ningú l’aturava
El gran riu es tenyí de vermell,
d’un vermell de sang humana.
Sang humana innocent
que fins al Delta arribava:
aquell 25 de juliol el monstre despertà,
despertà amb fúria desbordada.
De foc i fum el cel ompli dia rere dia,
el seu rugit ensordia i el monstre,
milers d’homes s’engolia:
a aquell monstre ja ningú l’aturaria.
Allà al gran riu, que Ebre s’anomena,
la batalla era més dura cada dia
i el monstre cada dia era més fer,
cada dia més s’envalentia.
Al poble també hi va arribar,
també hi arribava quan volia.
I aquell 4 d’agost, quan ja el sol lluïa,
el monstre aparegué bramant pel cel
i deixà anar la seva ira.
El fum ho envaí tot, el sol fugí del cel
i es va fer de nit en ple dia.
Tothom fugia d’aquell rugit!
Tothom intentava salvar la vida!
Crits i plors ensordidors aquell dia es van escoltar,
crits i plors de dolor de la Teresina.
A ella, el monstre greument ferida la deixà,
però per les seves ferides no plorava la Teresina.
La Teresina, per la Dolores i la Pilar cridà i plorà,
cridà i plorà per les dues filles
que el monstre s’engolia.
A la Cova-Hospital la Teresina hi van portar.
Una altra batalla allí es lliurava.
Desenes de criatures destrossades
pel monstre dia rere dia hi arribava
i, entre crits d’horror i dolor,
entre llàgrimes, sang i suor,
uns homes i unes dones,
lluitaven desesperadament,
per a què la mort...
No vencés a la vida!
SETANTA-UN NADALS
DESEMBRE DE 2009
Al pare desaparegut al camp de batalla i al seu fill
És a la Bisbal de Falset d’un dia de primers de desembre de 1938, fa dues setmanes que ha acabat la Batalla de l’Ebre i l’exèrcit franquista es troba estacionat al marge dret del riu a l’espera d’iniciar l’ofensiva final sobre Catalunya. És de matinada, encara de nit, no hi ha llum, el poble està ple de militars i tropes de l’Exèrcit Republicà que intenta refer-se després de la derrota de l’Ebre, als qual se’ls intenta aixecar la moral amb la distribució de milers de pamflets incitant al contraatac i a la victòria final.
En una de les cases de la part alta del poble s’observa una tènue llum per la finestra, tota la família s’ha llevat d’hora; el Josep Mª, els seus pares, la seva muller, el seu fill petit... Aquesta nit han deixat la cova refugi on viuen de fa quatre mesos i han baixat a dormir a casa. Després de preparar tot l’imprescindible estan esperant amb tristesa i angoixa l’hora de la partença cap al perill. Comença a clarejar i arriba el moment que ningú volia. Entre petons i abraçades el Josep Mª s’acomiada dels seus pares i surt de casa; l’acompanyen la seva muller, Rosa, i el seu fill Miquel, de poc més de 6 anys. Es dirigeixen cap al pont de la carretera on hi ha el control militar, el dia es glacial i una boira espessa i gebradora ho tapa tot.
El Josep Mª ha estat uns dies de permís a casa i ha de tornar al seu destí. Malgrat la tragèdia que viu el país, han estat uns dies de felicitat amb la família. Pel Miquel, han estat uns dies d’autèntica bogeria jugant amb el seu pare que no el deixava tocar al terra omplint-lo constantment d’abraçades i petons. Però ha arribat el moment del comiat; han arribat al pont. Tots tres; pare, mare i fill, es fonen abraçats com un sol cos, tots tres, s’omplen de petons sense saber com separar-se, fins què... el Josep Mª puja al camió i desapareix en direcció a Lleida, en mig d’una vall i Serra del Montsant invisibles per l’espessa boira, el dia que havia ser el del últim adéu.
Passen els dies i no arriba cap carta del Josep Mª; ni a la família, ni als parents i amics, quan normalment n’arribaven gairebé cada dia. No saben res d’ell i comença l’angoixa, i el Miquel no sap res del seu pare; i així un mes, i un altre mes, i el Miquel no compren aquella desaparició; i arriba el Nadal, i el record del seu pare no l’abandona, i arriba el segon Nadal, i el record creix més cada dia, creix més cada any i, així, fins a setanta-un Nadals, que sent amb intensitat encara, els petons i abraçades d’aquell dia al pont i, el record del seu pare que la guerra li arravatà...
És més fort que mai!
Pare, aquest Nadal ets més present que mai.
La guerra ens separà i el teu cos va
desaparèixer enmig del camp de batalla,
però no has estat mai absent.
Soc part teva, no t’he pogut oblidar.
El teu amor va ser tant, que et sento
sempre a la vora, al meu costat, amb la mare,
com aquell dia al pont, quan, entre petons
i abraçades te’n vas anar.
T’he buscat sempre i et continuo buscant,
per tornar a jugar amb tu,
per tornar-te abraçar,
com fins aquell dia que te’n vas anar.
Aquella guerra ens arravatà el
teu cos que continuo buscant,
però et sento, et sento sempre a la vora,
al meu costat, vigilant-me
per a què no em facin mal.
Et sento, et sento com mai
al meu costat pare!... i sento que m’estimes
com sempre,...com mai!
i tu saps que jo també t’estimo
i et continuaré estimant.
Pare, aquest Nadal també ets present
com sempre,... com mai!
però el teu cos el continuaré
buscant com sempre,
el teu cos, el continuaré
buscant...fins al final.
I el va buscar fins al final i digué: Des d’ara girar la mirada i la ment cap aquelles terres i pobles, és com reviure setanta-dos anys enrere, és com caminar al seu costat i amb els seus companys fins al final. Fins aquella immensa tomba on els seus cossos descansen: al cor de Catalunya que tant estimava.
PD
Miquel Sas Masip morí el 4 d’abril de 2013 víctima d’una rapida i fatal malaltia als 80 anys d’edat. Amb ell vaig buscar les restes del seu pare desaparegut a la Guerra Civil forman part de la 60 Divisió del XVIII Cos d’Exèrcit Republicà, la nit del 19 al 20 de gener de 1939 a la comarca de la Segarra. El 18 de juny de 2009 vam aconseguir arribar fins al lloc on és produí el fatal desenllaç d ’ell i d’altres dos companys amics, tots tres víctimes de la barbàrie desfermada de la guerra.
"AL PETIT PARADÍS”
És la meva primera poesia, és un homenatge als soldats morts a la Cova Hospital de Santa Llúcia i enterrats al cementiri municipal, recent construït, durant la Batalla de l’Ebre.
Mentre muntava l’audiovisual “Cova de Santa Llúcia - Entre la història i la llegenda” destinat a projectar-lo a la XVII TROBADA DE LA GENT GRAN DEL PRIORAT, tenia davant meu imatges i documents de soldats, alguns d’ells autèntiques criatures de tan sols 17 i 18 anys, que arribaven a l’hospital destrossats per les bales i les bombes.
Vinguéreu d’arreu
a la nostra terra,
a la nostra vall,
al nostre petit paradís.
El riu d’aigua es
convertí en riu de sang,
la vostra sang.
Passareu per una Santa Cova
i serieu gairebé els primers
en entrar al nostre nou,
petit i bell cementiri.
I aquí, entre boscos i oliveres,
us hi aturareu a descansar
per a sempre.
Entre els nostres i entre nosaltres,
buscats i no trobats.
A la nostra terra,
a la nostra vall,
al nostre petit cementiri...
Al nostre petit paradís !
AQUELL AGOST...
A LES COVES, VAN FLORIR LES FLORS
Després del bombardeig del 4 d’agost de 1938, la gent fugí en desbandada i terroritzada cap a les coves de les muntanyes de l’entorn. Durant cinc mesos va haver d’adaptar-se a les dures condicions de vida del medi, suportant des de la calor intensa del mes d’agost fins al fred glacial del mes de desembre i primers dies de gener quan, un cop van entrar els franquistes, els van ordenar tornar al poble.
A les coves s’hi va viure i s’hi va patir, s’hi va morir i s’hi va néixer. El 21 d’agost una nena naixia a la cova de Cal Manuel, al barranc de la Cova de Benet i de nom li posaren Flor. La Flor Masip naixia mentre Josep Masip, el seu avi, moria al mateix moment al seu costat. Uns dies desprès, el 29 d’agost, a la cova del Torrent de Cal Perxe, arribava al món la Rosa Masip, mentre el mateix dia, allí tocant, 12 soldats que havien arribats ferits de la Batalla de l’Ebre, morien a la Cova Hospital de Santa Llúcia en mig d’un panorama de mort i de tragèdia. La Flor i la Rosa, totes dues de mateix cognom però sense parentesc, eren flors d’agost, flors d’una guerra. Aquelles criatures malgrat tot, arribaven al món com volent-nos demostrar que per damunt dels camps de la mort, també hi pot germinar i créixer, vencedora, la llavor de la vida.
La Bisbal de Falset, agost de 1938
Gran petjada hi deixà.
Era en plena canícula
i malgrat ser dies de llum i color;
no hi havia esperança,
no hi havia alegria.
Eren dies de guerra i tristor,
a les coves, la gent fugia.
A les coves van florir les flors;
a la del Manuel florí la Flor
i, a la del Torrent, la Rosa ho faria
En terra cremada van florir les flors,
en terra cremada, la Rosa i la Flor
portaven joia i alegria:
eren les flors de la Pau.
Eren flors d’esperança,
eren flors de vida.
Aquell agost...
A les coves, van florir les flors.
LES CARTES DEL PARE
És un homenatge al pare desaparegut al camp de batalla. Es un homenatge a Josep Mª Sas Masip desaparegut la nit del 19 al 20 de gener de 1939 a la comarca de la Segarra, al cor de la Catalunya que tant estimava. Està escrit en primera persona i és un compendi de les cartes que, gairebé a diari, va escriure a la família, parents i amics, entre el 25 de setembre de 1938 i el 10 (?) de gener de 1939, que guardà com un tresor, el seu fill, Miquel.
25 de setembre de 1938.
Aquell dia van començar.
Van ser moltes,
però no totes van arribar.
Són cartes per la mare.
Són cartes pels avis.
Són cartes pels parents i amics
Són cartes per a tots.
Són cartes d’humor, d’alegria i il·lusió.
Són cartes de fermesa i valentia.
Són cartes de temor i d’angoixa.
Són cartes d’abatiment.
Són cartes de felicitat.
Són cartes de dolor, de tragèdia.
Són cartes de dignitat, de justícia, de llibertat.
Són cartes de desig, de passió, d’amor:
d’un amor pur i sincer com
n’hi hagut d’altre.
Són cartes al poble, a la terra, a la Pàtria.
Són cartes a l’esperança per un món millor.
Són cartes a la vida!... enmig d’aquella guerra.
Són cartes per a mi.
Per a mi són un tresor.
Són les cartes del record:
Són les cartes del meu pare.